Hi ha qui diu que els matins són durs. A Gata, en canvi, tenen una màgia especial. Quan el sol comença a traure el cap per darrere del Montgó i els carrers s’omplin d’oloreta de forn i de cafè, sabem que comença un nou dia… i que tenim la sort de viure’l ací.
La vida al poble no té presses. El forn ja té les primeres coques acabades de traure, al bar fan els primers cremaets, i als carrers, la gent es creua amb un “bon dia” que va de boca en boca.
Tot pareix senzill —i ho és— però això és precisament el que ho fa tan valuós.
A Gata, els matins tenen banda sonora pròpia: la campana de l’església, la veueta d’alguna iaia contant una recepta, el soroll del ganivet tallant embotit al taulell de la carnisseria, el “clic” dels carrets de la botiga del barri. I, de fons, sempre, l’olor de llenya, el so d’un transistor antic o el xiulet d’un tren que passa.
Però si hi ha un ritual que molts compartim, és el de fer una volteta per La Rana. Eixe trosset de natura que ens fa respirar diferent. Un passeig curt, sí, però ple de vida: la gent caminant, saludant-se, mirant els bancals, el Montgó… Sempre hi ha algú que et para per xarrar un moment, perquè a Gata, la conversa curta és patrimoni.
I després, clar, arriba l’esmorzar: entrepà de truita, de figatells, de tonyina amb olives, unes papes i una cervessa o café. A la terrassa, al bar de tota la vida, envoltat de cares conegudes. Perquè ací, l’esmorzar no és només menjar: és parar, és compartir, és tornar a sentir-se a casa.
Els divendres són especials, clar. El mercat, els esmorzars més llargs, les compres d’artesania, la xarradeta amb el forner. Però també un dimarts pot ser un gran dia si l’encetes amb una coca dolça i una conversa amable. Fins i tot les campanes de l’església pareixen sonar més dolces al matí.
I quan mires al voltant i veus que tot allò que et fa sentir bé està ací mateix, t’adones que no cal buscar molt més lluny.
Perquè el luxe no està en el que tens, sinó en com ho vius.
I viure els matins a Gata… això sí que és un luxe.